PROGRÉS SÍ, PATRIMONI TAMBÉ

Diuen alguns que progrés i respecte pel patrimoni són incompatibles. Estan equivocats. Moltes ciutats han demostrat que és possible mamprendre iniciatives de desenvolupament i, alhora, de recuperació de la memòria històrica. Aleshores, plantejar-se la possible incompatibilitat és senzillament una trampa. És un problema de gust, d’imaginació i de sensibilitat.

La gestió d’un municipi ha de fer possible harmonitzar els projectes d’alçar edificis -o construir fàbriques- amb projectes de recuperació històrica. És fonamental el respecte al nostre passat i a tot allò que és part intrínseca i dipòsit cultural del que la nostra societat ha anat fent i deixant al pas del temps. No té cap mèrit optar per la via més fàcil: enderrocar tot allò que molesta. I a més és molt perillosa perquè no sabrem mai on està el límit.

Hi ha fórmules per fer compatibles les dues opcions, en el BLOC les tenim i les hem proposat: s’ha d’autoritzar i fomentar la construcció d’edificis nous en el centre històric, per suposat; però al mateix temps s’ha d’exigir, per suposat també, respecte als edificis i elements urbans que ho meresquen —fent els estudis previs adients—, mitjançant la rehabilitació, la reconstrucció o la recuperació, i posant-hi les “comoditats” que calguen. No es pot en nom del “progrés” fer desaparèixer per sempre més tot el que suposa el pas per la història de milers d’alcoians durant 750 anys —o milers si mirem més enrera—, i soterrar el dia a dia dels nostres avantpassats (caçadors paleolítics, musulmans, fabricants, treballadors, botiguers, dones, xiquets, … ) en les seus variades formes d’expressió i de viure els “espais” urbans…. Tot forma part en definitiva de la nostra història, la que és, objecte d’admiració i estudi pels forasters, però sembla que no tant per a alguns alcoians.

Amb dos exemples s’entendrà millor el que volem dir. La Casa dels “Carmelos” era un magnífic casalici senyorial digne de ser conservat i que li donava al centre històric —i a la ciutat— una elegància i un sabor que ara ja no tindrà perquè l’edifici que s’ha construït en el seu lloc —l’empresa la Retjola, per cert— és anodí i vulgar.

L’altre exemple. Una empresa alcoiana ha destruït un jaciment històric d’enorme interès i conegut pels arqueòlegs des de fa molt de temps. Aparentment podria ser una necròpolis islàmica, però podria haver-hi alguna cosa més perquè l’assentament humà del Castellar és molt anterior a l’època islàmica (potser des de l’època ibèrica almenys). La pregunta és: ¿i ara què? ¿qui repararà la destrucció d’eixe document de més de mil o dos mil anys i una de les claus del poblament musulmà a les nostres terres i del qual sabem ben poquet? Lloc per a la fàbrica en tenia, i de sobra, on l’han posada. ¿Era necessari, de veritat, arrasar com s’ha arrasat la necròpolis perquè si no l’empresa en qüestió se n’havia d’anar fora d’Alcoi? ¿No hi havia, de debò, alternativa? ¿A quins extrems estem arribant? ¿és que no li importa a ningú?

I acabem. Alcoi vol apostar pel turisme. Hi estem d’acord. Però si no tenim cura del nostre patrimoni acabaren mostrant al turista una ciutat vulgar, ordinària, sense personalitat, com tantes altres en qualsevol lloc del món, amb solament uns quants elements ornamentals, externs, d’aparador, de cartó-pedra i poc més. La resta d’elements, que també formen part de la nostra història, que ens identifica i singularitza i que tant aprecien els visitants cults (restes arqueològiques, formes d’habitatge, ambients socials, trames i paisatges urbans, tipologies edilícies, pedres de carreus, llindes, fonts, etc.), ens ho haurem carregat en nom del “progrés”: com la casa dels Carmelos i la necròpolis citades, la casa del “xatarrero” (la del cantó de Sant Miquel-El Carme, potser l’única casa preindustrial que hauria fet d’emblema del nostre centre històric rehabilitant-la amb ganes i gust), i tants altres vestigis/documents al pas que anem.

Tots volem que els empresaris guanyen diners i creen llocs de treball, per descomptat. Però no s’hauria de fer a costa de destruir el patrimoni històric, que és la memòria viva d’un poble, el nostre, i del qual ens sentim orgullosos. En tot cas, des de l’Ajuntament es pot ajudar els empresaris que complisquen amb aquests criteris de conservació i respecte ajudant-los econòmicament, en comptes de gastar-se’ls en publicitat tan impròpia com inútil. Pot ser una operació de reciprocitat: el poble ajuda els empresaris a conservar el patrimoni històric i, a canvi, els empresaris ajuden la ciutat creant riquesa i llocs de treball. A ningú no li agrada que els nostres joves hagen d’anar-se’n per falta d’oportunitats. Però des del BLOC som ambiciosos i ho volem tot: que es queden els joves i els empresaris, però també volem continuar amb el nostre passat i el nostre futur. És una qüestió de simbiosi, equilibri i harmonia d’interessos ben entesos. I tots podem quedar contents i satisfets. Insistim, en el fons sols és un problema de voluntat, de gust, de sensibilitat i d’imaginació.

Francesc X. Blay.
Portaveu del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi.