Cabeçó d’Or i la Grana

Primer. La Serra del Cabeçó d’Or està situada a la comarca de l’Alacantí, dins dels termes municipals de Busot, Aigües, Xixona, Alacant, El Campello i Relleu; es tracta d’un accident geogràfic important tant per la seua altitud (1207 m. al seu cim) com per la seua contundència paisatgística i per la diversitat d’ambients i ecosistemes que en ella es poden trobar. Junt amb la Serra de La Grana, que pertany als municipis de Xixona i de la Torre de les Maçanes i que arranca dels estreps del Cabeçó d’Or, formen un paratge únic de les nostres comarques i de la nostra rodalia per constituir una zona natural molt ben conservada i amb molt valor natural.
Segon. Pel que fa a la vegetació de la Serra del Cabeçó i de la Serra de la Grana s’ha d’assenyalar que aquestes dues zones pertanyen a la regió biogeogràfica mediterrània, associada al tipus de clima mediterrani, caracteritzant-se aquest per un període hivernal moderadament fred i un estiu prolongat, amb precipitacions poc abundants que origina un període d’autèntica sequera, propici per al desenvolupament d’incendis originats directa o indirectament per l’home, les accions del qual han tingut un impacte notable sobre la vegetació del Cabeçó fins el punt que el paisatge original ha estat totalment alterat:
En primer lloc, la tala d’alzines ha provocat la recessió del bosc esclerofil·le i la seua substitució per matolls. En segon lloc, les repoblacions amb pins han ocasionat un desenvolupament desproporcionat dels pinars, que en circumstàncies evolutives no alterades per l’home quedarien circumscrits a zones marginals; per últim, els incendis forestals, que han destruït el bosc esclerofil·le i, com a conseqüència la dispersió de les espècies oportunistes de matoll pròxim.
Conseqüència de les característiques originals i per la pròpia influència antròpica comentada, es troben a la zona almenys 205 espècies vegetals que pertanyen a 47 famílies diferents i que conformen 8 tipus de vegetació: alzinar, pinar, garriga, matoll de romer i bruc, espinar, matoll culminar i vegetació rupícola.
Tercer. Prova del que s’ha descrit és l’Ordre de 4 de maig de 1999 de la Conselleria de Medi Ambient declarant microreserva la Cova del Canelobre, propietat de l’Ajuntament de Busot, així com una altra part de la Serra del Cabeçó d’Or que pertany, igualment, a l’Ajuntament de Busot.
Quart. Que respecte al valor faunístic de la zona, aquest es materialitza en almenys 68 espècies de vertebrats i 39 de lepidòpters. Respecte als vertebrats la major varietat la presenta la família de les aus, però també es troben amfibis, rèptils i mamífers.
Cinquè. Pel que fa a la seua singularitat paisatgística i geològica cal destacar les grans fractures tectòniques que confereixen al vessant oest el seu aspecte escarpat i agrest, així com les formes característiques que alberga la zona: el monument natural de la Cova de Canelobre i altres coves menors, les pedreres, el avencs prop del cim de Cabeçó i profunds i escarpats barrancs. Però també s’ha de tindre present que des del cim del Cabeçó es poden veure tan la comarca de l’alacantí com de la Marina Baixa quasi en la seua totalitat, així com contemplar amb visió de conjunt La Carrasqueta, el Puig Campana, la Serra d’Aitana, Fontcalent, el Maigmó i altres turons menors.
Sisè. S’ha de considerar que les especials característiques estratigràfiques i tectòniques de la Serra del Cabeçó fan que allí es localitze un important sistema aqüífer que ocupa una extensió aproximada de 15 km2 de superfície, alimentat exclusivament de la infiltració de la pluja útil. Per tractar-se d’un aqüífer aïllat sense pèrdues bassals ni laterals on al llarg del temps es va acumular una gran quantitat d’aigua, aquesta, antigament, fluïa per fonts i brolladors, hui secs per la seua sobreexplotació. Cal, per tant, aplicar mesures tendents a la seua explotació més racional i a la seua regeneració.
Setè. S’ha de fer menció a les possibilitats que brinden les dues cadenes per a la realització de recorreguts didàctics o recreatius, així com la pràctica d’activitats esportives com ara l’alpinisme. Així mateix, es dona la possibilitat de visitar antigues mines excavades tan per una acció racional de l’home com a conseqüència de l’existència de tradicions i llegendes que atribuïen tant l’existència de metalls preciosos com de tresors a la Serra del Cabeçó.
Huitè. Destaca el valor etnològic de la Serra del Cabeçó, per les tradicions i llegendes abans apuntades, així com les rondalles inspirades en animals de la zona o derivades de l’activitat humana.
Novè. Tot i els valors apuntats anteriorment, el paratge descrit està amenaçat no sols per la pressió urbanística, sinó per altres factors com: l’existència d’una cantera en el lloc conegut com el Cabeçonet a la vessant oriental del Cabeçó i que ja ha fet desaparèixer part de la falda de la serra i que amenaça amb causar encara majors danys irreparables; la presència de repetidors d’ones de televisió i de ràdio que trenquen l’encant paisatgístic de la zona; la pràctica descontrolada d’activitats excursionistes així com d’activitats esportives molestes per a l’ecosistema (vol d’avionetes, pas de vehicles tot-terreny) que condiciona negativament el tipus i el nombre d’espècies faunístiques presents al Cabeçó i La Grana..
Desè. Mentre no es valore adequadament un determinat lloc, aquest seguirà patint agressions de tot tipus que, a llarg termini, comportaran una major degradació de l’ecosistema i una pèrdua només reparable amb un altíssim cost i en un llarg període de temps que empobrirà el patrimoni natural de la nostra comarca i del nostre país.