LA DIGNITAT DEL SERVEI PÚBLIC

Aquesta és la idea que pensem explicar: algú està fent un favor molt dolent als serveis públics –a l’administració en definitiva– llençant a l’opinió pública contra els funcionaris, amb el fàcil recurs d’acusar-los de privilegiats.

El tòpic del funcionari malfeiner i acomodat, afortunadament és això: un tòpic.  És cert que hi ha funcionaris poc diligents, però també els trobem en les altres professions. En totes. Va en la condició humana. Però és innegable que  els funcionaris desenvolupen les seues obligacions correctament, que els expedients es resolen, que els ciutadans són atesos en les seus necessitats…; en definitiva, l’administració funciona. El que s’ha de fer, en tot cas, es contribuir a reforçar la dignitat del servei públic, mane que mane, perquè ens afecta a tots, i no ressuscitar un tòpic que molts consideràvem que era ja cosa del passat.

La imatge pública dels funcionaris pot haver quedat tocada per no voler aplicar polítiques correctes de sentit d’estat i sí actuar amb irresponsabilitat  incomprensible, trencant per la part més fàcil: culpar els funcionaris, que són egoistes dels seu privilegis. I ho han fet precisament els impulsors i defensors del sistema que ens ha portat aquesta crisi brutal: el neoliberalisme. Estem esperant encara crítiques del PP a la cobdícia dels bancs, o que demanen responsabilitats o rebaixes substancials de retribucions als dirigents implicats, o que rebutgen contractes blindats multimilionaris… (recordem “Air Comet”?). Doncs, no; han posat baix la pota dels cavalls als treballadors, que no tenen la culpa de la crisi, que cada dia compleixen el seu horari, i que gaudeixen d’uns drets socials  que són legals i que ningú no els ha regalat.

Tanmateix, el PP ha aconseguit el que volia: desviar l’atenció del problema real, que no és altre que la dolenta gestió que han fet els darrers anys al front de l’Ajuntament i ocultar que són ells els qui han propiciat els excessos de la construcció, i que ara patim tots (i els treballadors més que ningú). Més encara, no sols no han estalviat en època de bonança, sinó que han incrementat la deuda en més del 30% en cinc anys (cada alcoià deu 700 euros).

Hi havia possibilitats d’estalvi, d’alguna altra manera? Per descomptat. Des del BLOC ja vam proposar el mes de maig on pla global d’austeritat –on cabia tot– a consensuar entre grups polítics, sindicats, tècnics i caps de departament. Tot i que es va aprovar per unanimitat, mai ens ha reunit el govern del PP per a enllestir-lo. Els mateixos sindicats i partits han proposat mesures, algunes aplicables a curt termini, altres més problemàtiques però a estudiar a mitjà i llarg termini. No se n’han volgut saber de res. Conclusió? Mai ha hagut intenció sincera de negociar res. El govern del PP ha preferit, baix el pretexte de gestió austera,  seguir la via més fàcil (i segurament més rentable políticament): despatxar nou treballadors interins, suprimir prestacions socials i amortitzar places no ocupades (en total, menys de 400.00 euros d’estalvi). En compte de crear ocupació, la destrueixen.

Hi ha, a més a més, un altre factor important a considerar: en contrast amb aquesta cicateria amb els treballadors, està la tolerància i les facilitats de què gaudeixen algunes concessions de serveis privatitzats, la major part d’elles milionàries, i que no per ser de gestió “privada” funcionen per això millor. I obrim un parèntesi: caldrà revisar un altre tòpic, el de la major eficiència dels serveis privatitzats. La residència Emilio Sala funciona millor que la de Novaire; la brigada elèctrica de l’Ajuntament feia el manteniment de l’enllumenat elèctric i semafòric per molts menys diners que ETRA (225.000); els sobrecosts del teatre Calderón (més de 2,5 milions) i de l’aparcament de la Uixola (quasi 500.000) s’han reconegut –pel PP– però no s’han demostrat; els manteniment dels parcs ens costen molts diners –més de 200.000 euros que paguem a la Generala– i deixen molt que desitjar; la programació del Calderón es pot fer –segons els experts– per la meitat del que ens costa (un milió d’euros); a Subús li donaran 300.000 euros per a què invertisca; la ciutat està bruta… i costa molt més del que s’estalvien amb interins: més de 2 milions. Doncs bé: no veiem al govern del PP massa exigent amb aquestes empreses privades per tal que els ciutadans, que són qui paguen en definitiva tot, tinguen el servei amb la qualitat corresponent. En fi, en els “nous jutjats” porten gastats quasi 3 milions i no sabem per a què.

Com entendre, doncs, la seua tossuderia en el tema dels funcionaris? O bé com a estratègia de desgast de la funció pública, cosa que és molt perillosa des de tots els punts de vista –per a justificar més privatitzacions?-; o bé com a maniobra de màrqueting polític i electoral per tal de mostrar-se inflexible amb els diners públics, cosa que hem vist no és certa –amb els serveis privatitzats no ho és-; o bé com forma de desviar l’atenció del seu progressiu endeutament i despeses equivocades. En castellà es diu que “quien siembra vientos recoge tempestades”. Veurem com acaba tot aquest enrenou; sembla que no ha fet més que començar.

Francesc-X. Blay,

 Portaveu del BLOC a l’Ajuntament d’Alcoi