No sé si és inevitable en les actuals circumstàncies econòmiques i financeres, ni tampoc si a la llarga serà bo o dolent, però el que estic ben cert és que el perfil domèstic i casolà que les caixes d’estalvi tenien per al ciutadà, desapareixerà (si no ha anat desapareixent a poc a poc). Les persones majors encara diuen “vaig al montepiedad” (a “traure” o a “posar”), com si es tractara de part de sa casa on tenen els diners més segurs, i el primer que feien quan neixia un netet/a era obrir-li una “cartilla” o llibreta on anara posant els diners de l’estrenes i aprenguera a estalviar.

La imatge que tothom tenia de les caixes era molt familiar, i venia de lluny: de quan moltes persones havien d’empenyar algun objecte personal per tal de poder acabar la setmana, o pagar-li al botiguer un “ralleta”. La majoria de les caixes d’estalvi encara conserven en el seu arxiu butlletes d’aquest caire que constitueixen la història viva de les classes més baixes. Eren vertaderament un “monte de pietat”, com encara l’anomenen els nostres avis.

I aquesta imatge ha fet que tothom encara pensara en les caixes com la caixa forta de cada família: era el lloc més segur on deixar els estalvis perquè, a més a més, el tracte era molt proper, quasi amistós, i els consells que et donaven mai no et perjudicaven. Com a més a més no hi havia accionistes, ni propietaris, les caixes tenien una destinació clara dels beneficis: obres socials, aportacions per al municipi, ajudes a entitats, beques, “montepíos”, .. o fins i tot regals per als impositors-“accionistes”. Tots els que hi teníem estalvis en la caixa consideràvem que contribuíem també indirectament a les aportacions socials o culturals al municipi que en els bancs “normals” es feien difícils d’aparèixer perquè l’important eren els “balanços”, els “beneficis”, la “gestió”… i molts arguments que al ciutadà del carrer ens semblaven estranys, però que ens produïa una certa indiferència; cosa “d’ells”, dels “bancs”.

Malgrat les fusions que el “Monte de Piedad de Alcoy” ha anat fent, la identitat s’havia mantingut prou bé, i la CAAM i la CAM (i el mateix podem dir de Bancaixa) encara gaudien de l’estima de la majoria de la població. Potser per la territorialitat de les entitats resultants, que seguien sent pràcticament de casa, “nostres” encara en definitiva.

Amb la nova llei –que privatitza les caixes- i les noves fusions –que trasllada el centre de decisions fora del nostre àmbit -, la territorialitat desapareix, i una cosa tan important per a l’acceptació i assentiment de les persones com la mateixa “identitat”, evidentment es volatilitza. Amb la qual cosa, moltes persones que no canviaven de banc perquè sempre han estat clients de la caixa o perquè “els sap mal”, ara tindran arguments més que sobrats per a no tenir cap vinculació sentimental. La qual cosa deixarà a moltes persones –especialment les de classe mitja baixa- vertaderament desemparades des del punt de vista de la confiança. No és per res, i espere que no s’enfaden massa, però ja sabem que els bancs no treballen per a servir al client, sinó per a traure’n beneficis dels clients.

Un prec solament faig a les Caixes que perdran la seua identitat (CAM i Bancaixa): que almenys creen una o vàries fundacions que els permeta mantenir alguna cosa del que abans era la seua “obra social”, així com contribuir a protegir i fomentar el patrimoni històric i cultural dels pobles on han estat vinculats i d’on han sorgit.

Francesc-X. Blay.

Regidor del BLOC a l’Ajuntament d’Alcoi