Els anys que van des de 1933 al 1945 són considerats pels historiadors com el període en el qual es va fer sofrir més als ciutadans per part de governs i estats. Tant el règim stalinista com el nazi d’Hitler es vancaracteritzar per infringir a milions de persones patiments incomprensibles i morts intolerables. Les grans fams (“hambrunas”) imposades a Ucraïna dels anys 30, els tractament inhumà i vexatori dels presoners en els camps de concentració (no solament els nazis), els afusellaments i matances sistemàtiques de grups humans (i no solament per part d’alemanys i russos), converteixen el segle XX en un dels més cruels de la història i el que més víctimes civils va provocar. Fou, en paraules de Primo Levi, supervivent del camp d’Auswitch, la major mortaldat de la Història i el capítol de degradació de la humanitat més greu conegut.

 

 

Al marge que s’han produït altres genocidis posteriors (Cambodja, Rwanda, Sèrbia…), que la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) no han pogut evitar, el ben cert que al mon occidental quasi han desaparegut les matances sistemàtiques i el sofriment en massa. Però solament fins a cert punt, ja que la crisi ja fet aparèixer noves formes de sofriment.

Vegem. En els moments actuals, hi ha milions de persones i famílies a Europa que estan sofrint, no vexacions físiques però sí morals, socials i econòmiques. Mentre algunes minories amassen vertaderes fortunes –en part gràcies a la crisi–, més de 23 milions de persones (5 a Espanya) no solament estan excloses del mon laboral sinó que moltes d’elles estan sofrint, a més a més, les retallades de drets econòmics i socials que podrien alleugerir la seua situació: en sanitat, en prestacions socials, en ensenyament per als seus fills, etc.

El periodista hispano-francés Ignasi Ramonet afirma, amb raó, que l’únic patrimoni que tenen els pobres són els serveis públics; si aquests li’ls lleven o retallen, estan privant-los de l’únic que els queda; en definitiva, els deixem al límit del sofriment. Un sofriment diferent al període esmentat, certament; però en els temps que corren i després de més 60 anys de construcció de l’estat de benestar –positiu, es mire com es mire-, les decisions que estan prenent la majoria dels governs constitueixen tota una regressió econòmica, social i política, i cada vegada més famílies estan sofrint de debò unes mancances de les quals no han estat en absolut els responsables.

¿Hi ha “responsables” d’aquesta nova forma de sofriment de la gent? Per descomptat, com els hi havia en els “anys de la infàmia”, amb noms i cognoms. Són aquells que actualment forcen aquesta situació i la mantenen sense importar-los el sofriment de les persones, sempre que ells n’obtinguen guanys. Són aquells que l’únic principi que els guia és el benefici, per damunt de qualsevol altre, sense cap principi ètic ni sentit de la col·lectivitat. Són aquells per als quals les paraules “bé comú” o “interès general” no signifiquen res. Fem-ne un llistat ràpid (cosa que no implica a la totalitat dels membres del col·lectiu que esmentem, però ells sí saben qui són):

– Especuladors: grups d’inversió on incloem a les empreses de qualificació que juguen amb la feblesa dels països i estan enriquint-se de forma descarada.

– Governants: no tots, però sí un bon grapat de “resignats” que ni tan sols reconeixen els propis errors, passats i presents.

– Banquers: espanyols i europeus, que van deixar diners en l’esperança de guanys i ara els creditors no volen assumir cap part dels risc que van contraure, com si els negocis solament afectaren als febles i als deutors; “quien más puso más perdió”, diu la dita.

– Seguim? (Segur que el lector pot completar aquest modest llistat: corruptors i corromputs…).

Estem davant de noves dictadures, menys visibles, més subtils, però tan perilloses com les indicades al principi: la financera n’és una d’elles. És cert que a Europa no hi ha conflictes de destrucció massiva, però a algú l’interessa fer durar una situació de clara destrucció massiva de benestar social.

Desmantellar l’estat de benestar, que tant ha costat de construir i ha contribuït a la pau i cohesió social fins ara, solament condueix a tres eixides:

– Una, a beneficiar els grups que s’encarregaran de gestionar allò que els estats abandonen a la seua sort i que molts pobres no podran pagar (sanitat, educació, serveis públics, etc.).

– Dos, a transformar l’estat de benestar en un progressiu “estat de malestar”, tot el contrari del que pretenia la Constitució nord-americana (1787), que és “promoure el benestar general”, i defensa l’espanyola (1978), que garanteix (o garantia, ara no se sap) “un ordre econòmic i social just” i defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de Dret”.

– I tres, a una progressiva desafecció dels ciutadans per lo públic i les institucions que els representen, situació aquesta molt perillosa per a la salut i la qualitat democràtiques de les societats.

És això el que pretenen els actuals responsables i dirigents europeus i espanyols? Segurament. Les darreres reformes i retallades del PP de Mariano Rajoy, tant les posades en marxa com les anunciades, van en aquesta línia. De la mateixa manera que ni l’imperi ari de 1.000 anys dels nazis ni la revolució comunista bolxevic podien justificar tanta crueltat i menyspreu de la vida humana en els anys trenta i quaranta, en l’actualitat ni els balanços contables, ni el deute públic, ni la “prima de risc”, ni res semblant poden justificar polítiques i mesures que propicien noves formes de sofriment dels ciutadans i de les famílies: la manca de serveis bàsics, l’empobriment, la misèria, la fam, l’exclusió social…

 

Francesc-X. Blay

Regidor d’ECiQU i Patrimoni Històric