Un incendi sempre és un esdeveniment colpidor per a una societat que estima els seus paratges naturals, com és el cas d’Alcoi amb la serra de Mariola. Hem de pensar que en l’incendi de Serelles del 12 de juliol de 2012 es van cremar zones molt sensibles del parc natural; ni més ni menys fou un GIF (gran incendi forestal) de 545,93 hectàrees —segons l’informe de Vaersa.
Aquest incendi ha sigut molt qüestionat per diversos motius: la guerra de xifres de si va ser o no un GIF i on, al final, la Conselleria acabà claudicant i acceptant que sí, que s’han superat les 500 hectàrees amb tot el que això implica en subvencions. També s’ha parlat molt de si la primera actuació dels mitjans d’extinció va ser tan efectiva i ràpida com haguera calgut perquè l’incendi no se n’anara de les mans. Per últim, l’extracció posterior de la fusta cremada amb tècniques que han afavorit l’erosió del sòl ha acabat per fer acabar la paciència dels qui esperàvem exquisidesa en el tracte d’una zona protegida i volguda per tots.
És inadmissible que hagen passat dos anys i la Conselleria no haja explicat encara les causes de l’incendi i les actuacions que s’hi van dur a terme. De fet Enric Morera, el nostre síndic i diputat, ha preguntat a la Mesa de les Corts Valencianes quins són els motius del retard en fer l’informe i quina és la data previsible en què es farà públic. Segons informació oficial de l’Ajuntament, el dia 24 de juliol vindrà —per fi!— a Alcoi algun representant de la Conselleria a explicar què va passar amb l’incendi. Haurem d’esperar, doncs, per a opinar amb més rigor sobre aquests temes polèmics; però advertim que n’estarem molt pendents de les dades que done la Conselleria i que les analitzarem amb lupa.
Però sobre els incendis cal una reflexió molt més seriosa i més atemporal per a saber conviure amb els paisatges inflamables. Hem d’aprendre a gestionar el foc i no permetre que puga adquirir proporcions desmesurades i catastròfiques. Hem d’aconseguir que el món rural siga productiu perquè el típic mosaic mediterrani agroforestal es mantinga, i és interessant també aprofitar altres experiències reeixides en altres indrets per a aplicar-les a les nostres serres, com ara deixar pasturar els ramats de cabres, o desbrossar pins i aprofitar la fusta com a biomassa combustible.
Menció a part mereix el sòl, el substrat sobre el qual s’assenta la vegetació, que si s’altera o s’erosiona pot tardar centenars d’anys a recuperar-se, molt més que la vegetació nostra que porta tota la vida acostumada als focs i rebrota sense problemes després d’un incendi. Cal, doncs, quedar-se amb la idea que el més fràgil en un incendi és, amb diferència, el sòl. I cal destinar molts esforços perquè se’n recupere, com per exemple l’encoixinat de palla que es va fer per tal d’evitar l’erosió que pateix el sòl per les pluges en zones de gran pendents.
Anna Climent,
Regidora de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi