L’estima, la nostra bandera

“Maricó!”, “Qui és l’home i la dona de la relació?”, “No se’t nota gens”, “Per a quan el dia de l’Orgull Hetero?”, “Pots ser lesbiana, però no cal que vages dient-ho”, “A mi em sembla bé, però davant dels meus fills no”, “Va disfressat”…

Milers de persones, arreu del nostre país i arreu del món, dia rere dia pateixen discriminació simplement per ser qui són. Xiquets i xiquetes que des del col·legi se senten marginades, diferenciades, desplaçades i inferiors simplement per ser qui són. Tantes i tantes persones que pateixen violència verbal i física simplement per ser qui són. Milers de persones que, en definitiva, simplement per ser qui som, per sentir com sentim, per estimar com estimem, patim diàriament. Aquesta és una realitat encara ben present al nostre país davant la qual no podem girar-nos d’esquenes, davant la qual no podem creure que ja tot està aconseguit i que no hi ha res pel que lluitar. Estic segur que tots nosaltres hem escoltat en més d’una ocasió moltes de les frases i expressions amb què començava aquesta xicoteta reflexió, i justament això demostra com d’implantada està la LGTBIfòbia en la nostra societat.

Fa uns dies Les Corts van aprovar la Llei Valenciana per la Igualtat de les Persones LGTBI (Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals), amb l’abstenció del PP, com no. Front als qui s’enorgulleixen de banderes i pàtries buides de contingut mentre s’emporten els diners a Suïssa, pense que els valencians tenim molt del que sentir-nos orgullosos amb aquesta llei, la més avançada de tot l’Estat. Perquè front als qui diuen que ja no queda res pel que lluitar, nosaltres diem que sí, que encara hui dia s’ha de lluitar per la igualtat plena, perquè encara hui dia seguim patint la discriminació i la violència. És cert que la nostra societat és una de les més tolerants i orgulloses de la seua diversitat, però tot i això, cal seguir lluitant per ser i estimar lliurement. I lluitar no significa penjar la bandera de l’Arc de Sant Martí al balcó de l’Ajuntament el dia de l’Orgull, lluitar és molt més que paraules buides i promeses, lluitar és actuar.

Lluitar significa anar a les nostres escoles i contar-li a les generacions que vindran com de bonic és estimar, com de bonic és ser lliure. Explicar-los que la diversitat és un valor essencial de la nostra societat i que no hi ha “normals” i “desviats”. Lluitar és no permetre que pretenguen “curar-nos”. Lluitar és no tolerar que alguns bisbes parlen de “l’Imperi Gai” quan arreu del món són assassinats milers d’homosexuals pel fet de ser-ho. No tolerar autobusos que li diguen als xiquets i xiquetes que han de ser. Aquesta llei naix d’aquestes i tantes altres lluites, dels col·lectius LGTBI, dels qui han patit i pateixen per ser i estimar, i per això és una llei de la qual sentir-nos orgullosos.

I justament, en les ciutats mitjanes com Alcoi, en l’interior i en l’entorn rural, si cap, ens hem de sentir encara més orgullosos d’aquesta llei. En el nostre món en què l’estigma és més fàcil que en les grans ciutats, en què la vulnerabilitat és major. En el nostre entorn, on moltes vegades patim por d’agafar a la nostra parella de la mà, on patim pel que diran, per les mirades i per les rialles. En el nostre entorn és molt necessària aquesta llei, per a obrir armaris que han estat massa temps tancats, per sentir-nos orgullosos de ser una ciutat diversa. Una de les mesures que pensem necessàries per a aconseguir un Alcoi més obert i plural, és formar als nostres cossos de seguretat en el compliment de la nova llei LGTBI, ja que ells són els que la faran valdre quan siga necessari. Així que des del nostre Grup Municipal presentarem la proposta de moció en aquest sentit i la duem al ple del mes de desembre.

Seguirem lluitant i seguirem estimant. Amb orgull.

Samuel Medina

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *