EL SR. ARQUEBISBE I LA CAPUTXINADA
Els que ja tenim uns quants anys i hem tingut la fortuna de conèixer el món eclesiàstic per dins, encara recordem quan en el mes de març de 1966 va tenir lloc a Barcelona la coneguda com “la Caputxinada”. En el convent dels Pares Caputxins de Sarrià s’hi van reunir més de cinc-centes persones, entre estudiants i professors, amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. La policia franquista s’hi va presentar; però el pares caputxins donaren protecció als universitaris i durant dos dies van estar assetjats, però reunits.
Doncs bé, recorde la indignada reacció de gran part del clergat valencià i de la jerarquia eclesiàstica —contra els caputxins, no contra la policia, és clar— davant d’aquest esdeveniment que consideraven que excedia les funcions de l’església. Els arguments eren contundents, i es van repetir en la campanya “Volem bisbes catalans!” (i en altres situacions semblants): l’església no s’ha de ficar en política, l’església és de tots, l’església ha de ser motiu de pau i no de discòrdia, etc.
Pel que es veu, aquestes aparentment assenyades consideracions ja han caigut en l’oblit i ara l’església del regne de Déu ja participa en la política terrenal i s’ha convertit en militant d’un grapat de causes, totes, és clar, del mateix signe polític, fet que deixa en una situació incòmoda els cristians sincers que en tenen opinions diferents o fins i tot contràries. Alguns bisbes, i tot, han sortit al carrer —per primera vegada!— en manifestació per uns motius que no són precisament ni la fam al món, ni les injustícies socials, ni el deute dels països pobres, ni la guerra d’Iraq, ni per a recaptar diners per als damnificats per les catàstrofes naturals, ni per les epidèmies mundials, ni per res semblant.
Els senyors bisbes saben distingir perfectament entre allò que és considerat “dogma” —veritat de fe que cal creure— i el que solament té consideració de “doctrina catòlica”, en la qual solament es demana l’assentiment, però hi ha un marge de llibertat de pensament. Doncs bé, moltes de les idees que el nostre arquebisbe ha defensat darrerament amb vehemència són tan poc religioses que no arriben ni tan sols a la consideració de “doctrina catòlica”, com són el transvasament de l’aigua del Xúquer i l’estantissa idea d’“unitat d’Espanya”, entre d’altres. Per la Ribera es conta que el Sr. Arquebisbe fins i tot ha volgut pressionar un representant agrari perquè canvie d’actitud i defense la presa d’aigua del Xúquer per Cortes de Pallars i no per Cullera, que és la tesi del president Camps, però no la dels usuaris del Xúquer. Preguntem, doncs: ¿I què en sap el prelat d’aigües, recs, sèquies i transvasaments? Com diu l’evangeli dominical, “Al Cèsar el que és del Cèsar…!” ¿No seria més “pastoral” i evangèlic que el Sr. Arquebisbe demanara als dirigents del PP i a la COPE que no crispen tant, que busquen entre tots una solució a la convivència de tots, i que contribuïsquen a la concòrdia de tots els espanyols i no a la fractura? ¿No estaria més relacionat amb les seues obligacions religioses que, davant de tants conflictes —alguns provocats pels “seus”—, predicaren la tolerància i la comprensió entre tots els germans i s’oferiren com a mediadors? Estan molt més assenyats en aquest sentit els sindicats agraris, que demanen consens i un pacte social per l’aigua, que no l’arquebisbe, que posa foc en la guerra de l’aigua.
A propòsit d’això: el Sr. Arquebisbe, per allò de donar un colp de mà al PP en el tema del Xúquer, no s’adona que està agafant partit per un sector econòmic molt concret —els promotors alacantins— i s’enfronta als drets històrics i a les necessitats hídriques del seus feligresos més directes, els valencians. Li pot passar com al bisbe Ureña, que a Cartagena-Múrcia defensava el Pla Hidrológic Nacional (PHN), i ara que és a Saragossa —ironia del Vaticà?— ja no el veu tan clar.
Acabe, i tornem al principi. M’agradaria saber què pensa de debò la nostra jerarquia eclesiàstica actual de la Caputxinada de fa quaranta anys: si la consideren avui un acte de noblesa i compromís dels caputxins amb la societat d’aquell moment, que buscava una mica d’oxigen democràtic, o si continuen pensant que l’església no s’ha de ficar en eixos embolics “polítics”. Sí, de veritat. M’agradaria.
Acabe, i tornem al principi. M’agradaria saber què pensa de debò la nostra jerarquia eclesiàstica actual de la Caputxinada de fa quaranta anys: si la consideren avui un acte de noblesa i compromís dels caputxins amb la societat d’aquell moment, que buscava una mica d’oxigen democràtic, o si continuen pensant que l’església no s’ha de ficar en eixos embolics “polítics”. Sí, de veritat. M’agradaria.
Francesc X. Blay.
Portaveu del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi.
Portaveu del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi.