DOS DE CADA TRES ALCOIANS NO VOLEN EL PP
El que han rebutjat els catalans és precisament l’opció que defensava el PP (i ERC): el no a l’estatut. L’abstenció no la defensava ningú. I que haja sigut tan alta, ha de fer reflexionar els partits, però és immoral apropiar-se-la i més dient falsedats com que és l’abstenció més alta de la història de la democràcia. A Galícia, terra del senyor Rajoy (ho sabia, per tant!), en les eleccions autonòmiques de 1981 va haver-hi una abstenció del 53,7 %, i en les europees de 1989 va ser del 57,3 i en les de 2004 del 55,7, per no citar el referèndum de la Constitució europea que al País Valencià va ser del 55,6 %.
Si seguírem la forma de raonar del senyor Rajoy podríem traure conclusions tan “matemàtiques” com les següents: dos de cada tres valencians no volen el PP, o dos de cada tres alcoians no volen el PP. Si observem els vots totals obtinguts per aquest partit en relació al total del cens electoral, eixa és la proporció aproximada de vots que el PP ha tret: la tercera part del total del cens electoral. I ningú no ha discutit mai la legitimitat dels actuals governs de la Generalitat ni de l’Ajuntament d’Alcoi (una altra cosa és l’injust sistema de repartiment d’escons, però no és eixe l’objecte de les presents reflexions).
Esta manera de fer política és senzillament indigna, contribueix negativament a la convivència i resta credibilitat a la classe política. No sé si els senyors del PP s’han adonat que amb el motiu o pretext de mantenir la unitat d’Espanya, estan espentant algunes comunitats a desitjar anar-se’n d’un estat on els tracten de forma tan demagògica i crispadora. No he vist una forma tan rocambolesca i absurda de lluitar per mantenir la unitat que maltractar, bonegar i castigar els que s’han de mantenir units (és l’estratègia del duc d’Alba als Països Baixos en el segle XVI, que tan roïns resultats va donar). Si no és que els ideòlegs del PP consideren tant a Catalunya com a Euskadi definitivament perduts per a ells —electoralment s’entén— i facen tot el teatret de cara a la “profunda Espanya” (la que, en paraules de Machado, “desprecia cuanto ignora”).
Però si el que es pretén i desitja sincerament és una convivència harmònica i pacífica entre tots els pobles i regions, el que cal per damunt de tot és més una bona dosi de pedagogia social i política que no que s’alimenten de forma perillosa els vells fantasmes, tan poc reals com exageradament magnificats per raons estrictament electorals.
Un partit seriós que pretén governar, ha de fer política, per descomptat. Però no es pot convertir esta legítima aspiració en un “tot s’hi val”, i encara menys recórrer indecentment a la mentira o a la manipulació de les dades. Seguir estes pràctiques és convertir la política en un camp on la moral no existeix i propiciar unes fractures socials de difícil recomposició. No d’una altra manera s’explica l’escàs èxit electoral que a Euskadi i a Catalunya té el PP: les dues comunitats més “agredides” políticament, la primera per Aznar durant el seu mandat, i la segona darrerament per Rajoy arran de la reforma de l’Estatut.
No m’estranya la mala imatge que té la classe política a Espanya: en comptes de donar llum donen fum. A Catalunya diuen davant d’estes coses: “malament rai!”. Però més d’un castís afirmarà: “con su pan se lo coman”.
Francesc-X. BLAY, Portaveu del BLOC a l’Ajuntament d’Alcoi.