ImageELS NOUS REPTES DE LA FESTA D’ALCOI
Article d'opinió d'Anna Climent i Montllor (Candidata núm. 4 pel BLOC) publicat a l'Extra de Festes del Ciudad

No m’he considerat mai massa festera. No visc les festes amb exaltació, però sí que és cert que les trobes a faltar i que quan he hagut d’estar fora un 22 d’abril, al migdia penses amb nostàlgia: les 12, el capità en la Plaça, i jo fora d’Alcoi.

Podem sentir-nos orgullosos de ser una ciutat que munta un espectacle fester digne de l’admiració internacional, pel colorit, per la música, per la desfilada, per la disciplina en els actes, per la professionalitat, pel públic entregat…. i que, a més, impregna positivament altres esdeveniments festers com la tradicional cavalcada de reis. Però si m’he de quedar amb un dels instants de la festa… considere que no hi ha res més emotiu que el moment de cantar l’himne: tot un poble unit a una sola veu, emocionat, cantant-li a la primavera, un himne que tothom coneix des de l’escoleta, que ens fa vibrar i que se’ns fa tan curt que necessitem un bis.

Però tenim unes festes tremendament immobilistes i jo crec que el repte actual és renovar-se, conjugar la tradició amb els nous temps, aconseguir mantenir-nos capdavanters adaptant-nos a les exigències del nou mil·lenni.

Jo considere que la revolució més important és que tot l’esplendor de la festa fóra el reflex de tot un any de bonança econòmica. Que la gent sentira la festa com un moment d’esbarjo i felicitació i culminació de l’èxit en les fàbriques, en la indústria, en la faena… i no un cremar el capital per a dissoldre i oblidar, per uns dies, les penúries de tot l’any.

Un altre repte, sens dubte, és el debat de la dona en la festa. Quan jo era xicoteta van aparèixer per primera volta dones ballant en un boato; van ser l’atracció de les festes i el comentari en boca de tothom. Ara, totes les filaes de càrrec porten com a mínim un ballet. Però, tot i que són allò que més distrau i agrada al públic, és l’únic àmbit on se’ls permet ser festeres. Les reivindicacions, però, demanen ser membres de ple dret en la festa igual que un home, i això inclou entrar en la roda, disparar, etc.

Perquè no ens atrevim a fer un debat? A què tenim por?… Jo propose una treva, una negociació. Les postures no tenen per què ser blanc o negre, com fins ara, podem pactar, podem arribar a un acord, però el què és ben cert és que hem de parlar. Potser el camí vindria si aconseguírem que la festa no fóra un feu dels festers, sinó de tot el poble. Perquè no només les dones estan deixades de banda, altres col·lectius com els discapacitats, també n’estan exclosos. No estic proposant de fer una esquadra amb cadires de rodes que, tot i l’innegable dret de pertànyer a la festa d’igual a igual, crearien una situació estranya, sinó trobar solucions imaginatives i factibles, com per exemple fer carrosses adaptades. La dona fins ara formava part de la festa en l’àmbit domèstic, era qui planxava el vestit, qui cuinava per als convidats, qui tenia cura dels detalls del marit fester perquè en tots els actes lluïra sempre impecable. Òbviament s’havien de rebel·lar, no? Però, potser més que lluitar per la igualtat estricta, seria millor treballar per la distribució de rols amb satisfacció de totes les parts, sinó mai no avançarem en el debat. De tota manera és llàstima que siga aquesta l’única reivindicació mediàtica sobre l’equiparació entre dones i hòmens, quan en realitat hi ha fronts molt més importants d’una realitat social urgent i inajornable.

Les festes d’Alcoi, doncs, són l’aparador més notable d’un poble, el nostre, Alcoi, una ciutat que sempre ha superat l’adversitat i que ara dóna una imatge als veïns de què els canvis li fan por i això l’exclou del lideratge i la capitalitat d’altres temps. Siguem originals, valents i responsables. Potser això ens farà sentir-nos de nou devanits del nostre Alcoi.