EPIQUEIA I URBANISME
El Diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua defineix l’epiqueia com la “interpretació moderada i prudent de la llei, segons les circumstàncies de temps, lloc i persona". La literatura jurídica i moral que hi ha al darrere del concepte és immensa. El terme ve del grec “epieíkeia”, que significa equitat, moderació, conveniència. Els pensadors de tots els temps han reflexionat sobre situacions en què l’aplicació de la llei –entengue’s, el dret positiu- pot resultar perjudicial o negatiu per a als ciutadans, ja que les lleis contenen sempre formulacions de caràcter general i a l’hora de la concreció a casos particulars pot resultar inconvenient o de resultats més que dubtosos. Per a aquests casos està l’epiqueia, per a aplicar la llei amb prudència i evitar situacions injustes. “Summum ius, summa iniuria” (traducció literal: “suprem dret, suprem injúria”; trad. jurídica: “suprema justícia, suprema injustícia”), afirma un principi de dret romà ja citat per Ciceró, que vol dir precisament que l’aplicació del dret de forma estricta pot esdevenir injusta.
Aristòtil en concret afirmava que si l’aplicació de la llei és justa, la bona aplicació de la llei encara ho és més. En la mateixa línia s’expressava San Albert el Gran, i Sant Tomàs, i Suárez… En el dret administratiu actual està contemplada la figura de la “desviació de poder” que consisteix en l’aplicació literal d’una norma que contravé l’esperit i la finalitat de la llei promulgada; per a aquests casos, l’epiqueia seria la correctora d’aquesta situació negativa o injusta, que podria fins i tot ser causa de nul·litat de l’acte administratiu.
Per què fem aquesta llarga introducció? Senzillament perquè açò està passant a Alcoi, i concretament en les cases del cantó de Mossén Torregosa-Sant Llorenç. Un promotor vol enderrocar i construir pisos en els números 3 i 5 de Mossèn Torregrossa, que són de la seua propietat; però sembla que per raons tècniques –i li vindria molt bé- ha d’eixamplar el seu solar (que té uns 90 m2) amb el de la casa del cantó (Sant Llorenç 20, que en té 60), que no és propietat seua, per a fer una finca en tot el solar (núms. 1, 3 i 5): nogensmenys, que en una de les millors cantonades d’Alcoi (per a la Festa), i que després de fets els retranquejos pertinents es quedaria un solar d’uns 140 m2. Tot legítim i correcte, fins el moment.
Però hi ha un problema: els propietaris del la casa de la cantonada no en volen saber res, ni tampoc han rebut del promotor una oferta justa i raonable, al seu criteri. Però com l’aplicació literal de legislació urbanística pot fer que el promotor puga “apoderar-se” de la casa i construir en tot el cantó, previ pagament d’una quantitat que els perjudicats consideren ridícula, els propietaris s’hi oposen. És a dir, que la possible aplicació correcta –ja ho diran els jutges si ho és, de correcta- d’uns preceptes legals té resultats odiosos o immorals: la incautació d’una propietat pacífica, protegida per la Constitució, i sense les compensacions adequades.
És en aquest moment administratiu quan, al nostre criteri, hauria d’actuar l’autoritat corresponent (el govern municipal, en aquest cas): actuar amb EPIQUEIA i evitar que l’aplicació de lleis positives (la legislació urbanística valenciana i el Pla Especial del Casc Antic) perjudiquen interessos privats i atempten contra drets superiors: el de la propietat. El govern del PP no hauria de permetre que es cometera un acte tan injust, ni autoritzar una apropiació (indeguda, segurament) semblant, ni inclinar-se per cap de les dues parts en litigi; faria bé de buscar un acord amistós, amb la seua mediació si calguera, abans de posicionar-se clarament a favor d’una de les parts, com ha fet fins ara.
Sabrà el PP aplicar la prudència i moderació que l’epiqueia exigeix en aquest tema? O preferirà donar suport els interessos d’una part, “a sabiendas” que és injust el resultat, per molts arguments que utilitze per a “autoconvencer-se”?
POSTDATA.- Tot açò al marge de les argumentacions de caràcter jurídic i tècnic que les dues parts en conflicte exhibeixen i que, si acaba en el jutjat, ja s’encarregaran els magistrats de determinar quines estan més encertades (que si el “xamfrà”, que si “parcel·la mínima”, que l’estat dels edificis, que si el “PAA”…). Recordem, en tot cas, que la legislació urbanística valenciana ha estat objecte de fortes crítiques en el Parlament Europeu, entre altres raons perquè permet i empara situacions tan injustes com aquesta, i que l’homologació del Casc Antic d’Alcoi –que introdueix el xamfrà obligatori- deixa fora d’ordenació totes les cantonades, entre altres la del Cantó del Pinyó i la del mateix edifici de l’Ajuntament.
Francesc-X. Blay
Regidor de l’Ajuntament d’Alcoi