Francesc-X. Blay Meseguer,
regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi
Aquesta frase de Shakespeare, que es pronuncia en “Hamlet”, és la que millor pot qualificar l’actual funcionament de l’Estat espanyol pel que fa a alguns aspectes de l’administració de justícia i la seua relació amb el PP. Almenys és la situació que perceben molts ciutadans: un sector de la judicatura actua més com a membre protector o defensor dels interessos del partit del govern (el PP) que de garant de l’aplicació de la llei i la justícia per al conjunt dels ciutadans. L’espectacle que estan donant alguns jutges i magistrats amb la seua actuació, amb l’estratègica col·laboració del PP —que desautoritza aquelles sentències que li són desfavorables—, li resta llevant tota la credibilitat al sistema actual; l’abundància de decisions judicials “contaminades” de favoritismes —o, pitjor, de pressions—, accentua la sensació d’una justícia cada vegada més injusta i parcial. No en són pocs el que pensen que la protecció de la corrupció del PP i dels interessos de les classes oligàrquiques ja no necessiten l’exèrcit (com en altres temps); ara tenen el poder judicial, que és més “net” i no dóna una imatge tan “cuartelera”.
En definitiva, més que un “estat de dret” sembla que vivim en un “estat de dretes” on el govern (del PP) controla tots els poders i els posa a la seua disposició: el legislatiu i l’executiu, per descomptat, però també el judicial. Amb la nul·la “separació de poders”, el càncer del sistema actual queda perfectament establert i diagnosticat; i els que l’han provocat no solament no tenen cap interés a extirpar-lo, sinó que el mantenen viu perquè “ells” —com deia Fuster— “(sobre)viuen” del càncer. González Casanova explica molt bé aquest control del poder judicial en el seu darrer llibre “La derecha contra el Estado”, on inclou un aclaridor capítol titulat precisament “A la conquista del poder judicial” (pàgs. 135-157). “Regenerar” la vida política, com reclama tothom, “pa” què?
No tots els jutges poden ser “jutjats” tan durament: hi ha centenars que emeten cada dia sentències i autos molt professionals i correctes. Però és innegable que un sector important de la judicatura es presta al joc que denunciem: accepten, acaten i col·laboren en aquesta intolerable intromissió. I a més sembla que ho fan amb convicció i sense remordiments, com si hi estigueren salvant el país de no-se-quins-valors de l’Espanya eterna, per damunt del dret i la justícia. Algunes —bastants— decisions judicials fan olor de sagristia, de “revolució pendent” o de sala de banderes.
Coses molt greus estan passant en la judicatura. La institució que hauria de ser garant dels drets dels ciutadans, cada vegada ho és menys; d’ella depèn, en darrer terme, que els ciutadans tinguen alguna confiança en el funcionament de l’estat; i si no, perd tota credibilitat. Actitud aquesta de conseqüències imprevisibles quan els ciutadans comproven —ho fan ja— que la societat està indefensa davant el poder polític, econòmic i judicial. Els 15M, Gamonal, els “escraches”… són una mostra o manifestació d’aquest “estat de malestar” (M. Castells). La nova llei que prepara el govern (del PP) sobre el dret de manifestació, molt restrictiva, és en el fons una mostra de la por al ciutadà. I la reforma de l’administració de justícia del ministre Gallardón, no solament no resoldrà aquest problema sinó que allunyarà els ciutadans dels jutjats, que sembla que és el que volen “ells”.
El pitjor de tot és que no es tracta d’un sector minoritari o poc rellevant del col·lectiu; els més alts nivells del poder estan contaminats de partidisme polític judicial: el Tribunal Constitucional, el president del qual ha estat militant entusiasta del PP i furibund anticatalanista, el Consell General del Poder Judicial, on tenen majoria els conservadors —són els que han inhabilitat els jutges Garzón i Silva— i la Fiscalia General, que sempre és un càrrec que nomena el govern i dóna instruccions a la resta de fiscals. En farem un breu resum més endavant.