ImageEL “MODEL (ECONÒMIC) VALENCIÀ”

 Tothom ho diu. El monocultiu que tant el govern de Zaplana com el de Camps han practicat des de 1995 els ha explotat en la cara als actuals governants valencians. Com deia The Economist, “The party is over” (la festa s’ha acabat). La rajola, el turisme i els grans “events” com a dinamitzadors quasi exclusius de l’economia valenciana han estat un miratge, un gegant de fang, que a més de generar corrupció, especulació i un elevadíssim deute públic, han propiciat l’abandonament d’altres sectors importants de l’economia valenciana.

El resultat és ben palés (per negatiu): el País Valencià té més atur proporcional que la resta d’Espanya; la renda i el PIB dels valencians són dels que més han baixat; el nivell de competitivitat dels nostres sectors productius tradicionals ha davallat perillosament; la nostra agricultura té problemes estructurals que la Generalitat no ha resolt en 14 anys de govern, etc. Ni tan sols ha servit l’aparent prosperitat per a reduir el deute públic i invertir en despeses i equipaments socials, sempre necessaris: escoles, hospitals, residències per a la tercera edat…; el que s’ha fet és clarament insuficient.

Ningú no discuteix la importància que la construcció té en qualsevol economia, ni tampoc el paper complementari que pot exercir el turisme. Però no poden ser “monocultius” perquè genera desequilibris estructurals. El mateix turisme, per exemple, és un sector molt inestable i fràgil, com s’ha demostrat: un atemptat terrorista, una epidèmia o una crisi internacional poden afectar greument el sector.

El pitjor de tot ha estat no solament el menyspreu i l’arrogància amb els quals han actuat els governants del PP –els crítics amb el “model” eren considerats envejosos dels seus èxits, o fins i tot antivalencians–, sinó sobretot l’endarreriment que l’economia valenciana haurà de patir els pròxims anys per culpa d’un abandonament irresponsable dels sectors tradicionals productius valencians: indústria i agricultura, bàsicament.

La indústria valenciana, les PIMES i els sectors tradicionals en especial, han perdut competitivitat per falta d’inversions públiques en innovació, investigació, infraestructures i formació professional, i també per falta d’impuls en sectors estratègics de futur i en serveis avançats. En l’època de Lerma, per exemple, es va crear almenys l’IMPIVA (Aitex, Aiju…) per a facilitar la transferència de tecnologia i coneixements a les empreses que no podien invertir en R+I+D. Ara, en canvi, les nostres PIMES es veuen abandonades per l’administració valenciana mentre, per contrast, Camps prefereix passejar-se per la Fórmula 1, fer-se “tratges” a Madrid (com si a València no hi haguera bons sastres), i gastar-se quasi 11.000 euros diaris (!!!) en el manteniment del Palau de les Arts. Què ha fet fins ara el PP valencià per a potenciar, posem per cas, el corredor mediterrani? Res de res. Fins i tot va fer burleta de Maragall quan va proposar una euroregió per a la nostra zona.

A l’agricultura valenciana passa el mateix. És el tercer sector exportador (després de l’automòbil –per la Ford–, i de la ceràmica –pel taulell–), superior, per tant, a la indústria tradicional, i algun any ha estat el segon. Però arrossega problemes estructurals des de fa temps i no s’ha vist interès en el govern del PP a resoldre’ls: ha baixat la renda agrària, no s’estimula el relleu generacional, el minifundi espera mesures, a penes s’innova en nous productes i tècniques de conreu (regadiu, tractament de plagues…), hi ha deficient comercialització (els preus són molt baixos per al productor, que depenen dels grans distribuïdors), no s’incentiven els productes amb valor afegit (ecològics, per exemple)… Més encara: la política seguida pel PP sembla haver estat la contrària, segurament obeint una política clara de desvalorització de les terres per a facilitar la seua venda i justificar les intervencions urbanístiques en zones d’agricultura tradicional. De fet, les terres més fèrtils han estat envaïdes malauradament per urbanitzacions, i milers d’hectàrees de regadiu s’han transformat en PAIs, com en el cas de l’Horta de València.

La conclusió és clara: s’han perdut unes oportunitats magnífiques de consolidar l’economia valenciana i fer-la competitiva en allò que sempre ha sabut fer: agricultura, indústria i serveis (complementaris a aquests dos), equilibrats i harmonitzats –per què no?– amb la construcció i el turisme. Per això la credibilitat del govern del PP ha desaparegut: si en època de bonança no ho ha fet, difícilment ho farà ara que hi ha altres urgències. En qualsevol cas no el veiem ni amb idees ni amb impuls capaç de redreçar l’economia valenciana. El PP valencià està senzillament esgotat, cremat, per molta publicitat que facen de no-se-quants-plans-de-no-se-què (això sí, amb diners i mitjans de comunicació públics) que no pretenen altra cosa que ocultar o emmascarar els greus errors de la seua gestió.

                                                                                                         Francesc-X. Blay, Portaveu del BLOC a l’Ajuntament d’Alcoi