Els assessors del Rei, els experts que li escriuen els discursos, li redacten les notes de premsa i controlen cada imatge que surt a la llum pública, li estan fent a la institució
monàrquica un paper més aviat negatiu. La darrera clavada de pota ha estat arran de la manifestació independentista de Barcelona, desautoritzant totalment l’opinió de més d’un milió de manifestants pacífics, entre els quals es trobava gent molt “assenyada”.
El “problema català” existeix des de fa dècades (o segles), i les aspiracions que es van mostrar –raonades, raonables i respectabilíssimes, encara que no s’hi estiga d’acord– no es poden menysprear ni minimitzar amb qualificatius tan desafortunats com “algarabía” per part de Rajoy o “quimera” per part del Rei –la més altra magistratura de l’estat. Això és, o no entendre res, o pitjor, fer que la monarquia es posicione en una actitud bel·ligerant clarament antipluralista que ni tan sols intenta comprendre les profundes raons del que està passant realment en una part important de l’Estat. Una d’elles mereix molt més rigor i serietat del mostrat fina ara: les negatives balances fiscals entre l’estat i algunes comunitats autònomes (entre elles, és clar, Catalunya i el País Valencià). Poca broma amb el tema.
Si alguna tasca li queda al Rei, i que pot justificar la seua continuïtat en aquest moments difícils per a tots –també per a la monarquia després de les darreres aventures africanes–, és precisament la de moderar, fer d’àrbitre, aproximar posicions, comprendre tots els plantejaments… Amb la darrera nota han provocat que la monarquia actue en la línia contrària que hauria d’haver seguit. Recorda açò l’altre error en què van fer caure al rei quan va afirmar que a ningú se li va obligar a parlar castellà, ignorant els segles de persecució i de marginació de les llengües perifèriques des del segle XVIII.
Qui li dicta al rei aquestes afirmacions tan poc sensates? Sembla que siga algun nostàlgic de l’Espanya “una, grande y libre”, de tan negatius records, o, potser, algú de l’entorn de l’actual govern. Qui ho faça, que sàpiga que està contribuint a la pèrdua de credibilitat de la institució monàrquica, almenys entre amplis sectors de la perifèria peninsular, que se senten cada vegada més rebutjats pel “nacionalisme espanyolista” imperant, molt més excloent que el mateix catalanisme o el valencianisme (per citar els més propers a nosaltres). Si segueixen aquesta línia, acabaran aconseguint que “monarquia” i “autonomia” siguen incompatibles.
Recorde que quan fa uns quants anys em preguntaven què preferia per a Espanya, si monarquia o república, sempre contestava el mateix: “En eixa matèria sóc agnòstic, però aquest home (el rei) s’ha guanyat el respecte de tothom”. I recordava que ja en 1975 (discurs de presa de possessió) va parlar de forma valenta de “los pueblos de España”; poc després (primavera del 1976) va parlar en català en una visita oficial a Catalunya; va aguantar després amb dignitat els improperis dels abertzales bascs en una visita al Parlament d’Euskadi; va frenar amb el seu comportament la revolta militar de la nit del 23F; etc.
Aquesta imatge positiva, que al meu parer, s’ha havia guanyat la monarquia des de 1975, moment ben difícil per a ella en venir apadrinada per una dictadura (caldrà recordar com es referien a Joan Carles, de forma despectiva, gran part de l’esquerra espanyola?), ha quedat destrossada en els darrers anys per voler implicar el rei en assumptes sobre els quals hauria de guardar sempre una prudència exquisida, un respecte sincer i un criteri equilibrat.
Vulguen o no vulguen els espanyolistes més rancis, Espanya és un país divers i plural des de molts punts de vista (històric, institucional, cultural, social, econòmic…), amb sensibilitats i greuges històrics que no es podran resoldre sense una gran dosi de bona voluntat per part de tots, ni una sincera generositat de tots els implicats. Encaixar correctament Catalunya en Espanya no és senzill, però tampoc no és impossible (per assegurar que cobraren els banquers, es va fer una reforma ràpida de la Constitució fa un parell d’anys…). I declaracions com les esmentades al principi, no solament no ajuden sinó que propicien desafeccions institucionals que han costat molt d’aconseguir i causen més fractures polítiques, institucionals i socials de les necessàries. I en els temps que corren, la comprensió i la tolerància fan més falta que mai; i ni Rajoy ni el Rei l’han tinguda. Potser no la tinguen. Allà ells.
Francesc-X. Blay
Regidor d’ECiQU i Patrimoni Històric