L’actual ministre d’Educació ha presentat un avantprojecte de reforma del sistema educatiu, l’anomenada “Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa” (LOMCE). Entre altres finalitats, pretén reduir en l’ensenyament la presència de les llengües autòctones a les Comunitats on tenen llengua pròpia, recentralitzar l’educació reduint la capacitat de gestió i programació de les comunitats autònomes, refer els curricula en un sentit clarament regressiu, substituir Educació per a la Ciutadania per Religió obligatòria (o una alternativa), i potenciar l’ensenyament privat concertat en detriment de la xarxa de centres públics. Els mitjans de comunicació se n’han ocupat aquesta darrers dies abastament, i diferents columnistes i col·lectius cívics ja s’hi han manifestat en contra. Comentem-ne alguns aspectes:
1) En realitat sembla més aviat una “contrareforma” profunda del sistema docent actual. Si la LOGSE-LOE defensava un ensenyament “comprensiu”, amb interacció dels mateixos alumnes de diferent tipologia per donar oportunitat a tots, amb l’atenció a la diversitat que aquest sistema implicava, ara aquesta disminuirà (ho reconeix el ministre Wert), per no dir que quasi desapareixerà. Si la LOGSE-LOE tractava de fer de l’escola un lloc on es promogueren entre els alumnes els valors –socials– d’igualtat, solidaritat, participació i compromís, en el nou projecte serà la competitivitat —individualista— el valor suprem. Si amb la LOGSE-LOE s’incorporaren els darrers avanços en Psicologia Evolutiva, ara és la ideologia “neocon”, elitista i darwinista, la que inspira tota la reforma. Si amb la LOE es tractava de transmetre valors cívics de ciutadania, ara seran substituïts per valors religiosos. Et caetera.
2) L’aspecte més cridaner, tanmateix, ha estat la substancial “rebaixa” que les llengües autòctones tindran en el curriculum, ja que les converteix en una mena d’optatives; o pitjor encara, perquè no seran “troncals” –segons la nova nomenclatura. La primera llengua estrangera serà troncal, el valencià-català no (encara que siga la llengua pròpia durant 800 anys). L’objectiu és clar: acabar amb la immersió lingüística de Catalunya, que ha mostrat la seua eficàcia acadèmica i ha estat el millor instrument de cohesió social. I això malgrat que la Constitució diu clarament que les llengües vernacles “seran oficials” en les seus respectives Comunitats, i així ho ratifiquen els Estatuts d’Autonomia respectius. Açò, al marge del que afirma l’apartat 82.2d de la LOMCE, que vol garantir als pares que trien la llengua vehicular que vulguen per als seus fills. Preguntem, doncs: ¿s’aplicarà també als pares que viuen fora de Catalunya i demanen català per als seus fills? Però si als País Valencià milers de xiquets no poden estudiar en valencià, en contra del desig manifestat pels pares! És clar el que es pretén: acabar amb el valencià/català en l’ensenyament).
3) D’altra banda, en tot l’avantprojecte no hi ha –en contradicció amb el seu títol– cap mesura real de millora de la qualitat educativa. ¿Com ha de millorar la “qualitat” si augmenten les “ratios” per aula i les hores lectives del professorat, quasi desapareix l’atenció a la diversitat i es redueixen les dotacions econòmiques per a les despeses ordinàries dels centres? Amb itineraris i religió no es garanteix la millora de la qualitat educativa. Són necessàries altres coses.
4) Però tot i ser l’aspecte més criticat, a mi em preocupa una altre aspecte que ha passat més desapercebut: la LOMCE constitueix un escaló més en el procés imparable (?) de desmantellar l’anomenat “estat de benestar” i de minimitzar el paper dels ciutadans en la tasca col·lectiva de construir una nova societat. La crisi és l’excusa perfecta. I així ho estan duent a terme tant el PP com la majoria dels governs mundials “neocons”. Sembla que l’objectiu siga “com pitjor vaja l’escola, més importància tindran les elits i menys competència tindran”. En aquesta línia ho denuncia el filòsof francés Jean Claude Michéa en un memorable llibre titulat precisament, “L’escola de la ignorància”, i glosat per l’antic director general del llibre, José Luis Villacañas, en un article també titulat de forma clarivident, “La humanidad sobrante”, és a dir aquella que educada en la ignorància –amb els nous models escolars– no tindrà un paper rellevant, i serà insignificant en el futur.
Confirma aquest plantejament el que s’afirma en el preàmbul –on s’estableixen els principis inspiradors–, que diu clarament que l’objectiu de l’ensenyament és que els alumnes siguen capaços de “competir con éxito”, i que és un error que l’escola –sobretot la pública– tracte de lluitar contra “la inevitabilidad de las situaciones de injusticia”. Remata amb aquesta frase tan aclaridora: “La escuela moderna es la valedora de la educación como utopía de justicia social y bienestar”.
Aleshores… quina conclusió cal extraure de tot açò? La següent: La qüestió clau de futur ara ja no serà quin planeta (o societat) deixarem als nostres fills, sinó una altra, molt més preocupant: amb aquestes reformes educatives, en mans de quins fills deixarem aquest món? (o: quins fills deixem per al futur?).
P.D. L’abandonament de la reunió amb el ministre Wert per part de la consellera catalana Rigau, em recordava un aforisme de Joan Fuster: “Forma part d’una bona educació, saber quan cal ser maleducat”.
Francesc-X. Blay
Regidor del BLOC-Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi