Aquest matí la Júlia s’ha mirat a l’espill com cada dia, però avuí la cara reflectida li tornava una mirada diferent. Unes pupil·les negres i profundes amb la brillantor de la bellesa intel·ligent emanada de l’alé de la mare. Raquel ha visitat la Júlia, estava trista però al mirar-la als ulls el cor li ha ballat dins el pit, quelcom deia que la mare no havia mort. Júlia, aquella alcoiana forta i preciosa, que baixava el carrer sabent-se desitjada per tots els senyorets, avuí té la mirada càlida, segura i intel·ligent que la mare li ha deixat en herència.
I es que la nostra Júlia, l’alcoiana preferida d’Isabel-Clara Simó avuí ja és universal, avuí serà el testimoni de la mare que la va parir. Una Isabel-Clara que, filla d’un mestre d’escola es va enamorar de les lletres, de les paraules, de la calidesa de la poesia i va decidir donar paraula a la seua Terra, a la cultura menyspreada. La lluita era doble, per una banda abanderada d’una València oblidada i una cultura maltractada, fins i tot odiada. Per altra banda era dona, lluitant a un món d’homes, aquells a qui s’adreçava de forma irònica, sabent-se hereva de la saviesa de les grans mares; des d’Atenea i Afrodita fins a la Innana i la Lilith. Ella va agafar el seu testimoni i ens va donar veu a totes les dones valencianes, dignificant-nos doblement; com a dones i com a valencianes.
Que fos filla predilecta d’Alcoi i Medalla d’Or de la Ciutat al 2015 és un reconeixement més que merescut, no obstant li cal un altre, el de Mare, el de Mare de les dones alcoianes i valencianes, el de Mare de les nostres veus que han sigut visibilitzades a través de les meravelloses Júlia i Raquel, entre d’altres.
La Mare de la dona moderna, sabedora de l’incapacitat social per avançar sense la dona forta i intel·ligent que, amagada sota el parany d’una tradició masculina, decideix fer-se un lloc important, demostrar el seu poder i el seu sexe sense complexos i sense lligams que l’acomplexen.
Va guanyar el Premi Sant Jordi, el Ciutat d’Alzira, el Joanot Martorell, entre moltíssims altres. Però cap d’ells ens parla de la vertadera importància d’Isabel-Clara Simó, del que suposa llegir Júlia o la Salvatge, del que suposa ser dona i lluitar amb veu pròpia, de poder veure exemples de dones fortes i segures, de vertaderes “Dianes” senyores d’un bosc hostil però preciós.
Avuí Isabel-Clara pujaràs a l’Olimp de les deesses i podràs pagar el barquer amb uns versets valencians, i no tingues por de mirar enrere, que tu no et tornaràs sal, i veuràs l’estela de les dones que recorden la Mestra i que viu amb elles per sempre, perquè avuí la gran Mestra ha esdevingut Immortal.
Elisa Guillem