Signen també este article els alcaldes i alcaldesses Rosa Vila, Jose Manuel Penalva, Jaume Llinares, Maribel Molina, José Vicente Fernández, Sergi Ferrús, Ignasi Cervera, Lucía Capablanca, Josep Signes, Carles Mengual, Joan Miquel Garcés, Joaquín Ginestar, Josep Rovira, Josep Sempere, Josep Manel Francés, Agustí Martínez, Miquel Sanchís; i els i les portaveus dels grups municipals de compromís a les comarques d’Alacant
Ja portem sis mesos immersos en la pitjor crisi sanitària en un segle. En aquest període, les Administracions més properes al ciutadà com som la local i l’autonòmica ens hem vist obligades a abordar-la pràcticament sense recursos econòmics i tècnics ni capacitat de maniobra.
Al món local, singularment, la qüestió és especialment sagnant: portem anys amb el govern de l’Estat bloquejant-nos ja no només la possibilitat de nous ingressos per fer front a la situació, sinó el fet de poder invertir els recursos propis. Pels valencians i valencianes el problema és més acusat atès que governe qui governe fa vint anys llargs que liderem per la cua les xifres d’inversió per habitant del pressupost de l’Estat. Cal començar a diferenciar entre consensos en positiu i en negatiu, acords que obrin i acords que tanquen, i en esta matèria regeix un consens pervers des de fa massa anys. La tempesta política per aplicar mesures front la covid-19 n’és un exemple més. A cap municipi d’Alacant se’ns hagués permès la passivitat durant tants mesos front la pandèmia que se li ha permés a Madrid.
A més a més, i com a agreujant, els pobles del sud valencià patim les conseqüències dels efectes de delegar el repartiment de recursos en una administració com la Diputació d’Alacant; patrimonialitzada –per consens negatiu dels de sempre- durant dècades pel clientelisme i amb una estructura desproporcionada al servei dels partits més que de la ciutadania. No és casual que la Diputació d’Alacant siga novament la institució provincial valenciana que menys recursos ha distribuït als municipis durant aquest any 2020; segueixen pendents la majoria d’inversions promeses i ni tan sols s’han aprovat a hores d’ara les ajudes per afrontar les destrosses de la DANA que va ocórrer ja fa 13 mesos.
Ara com ara, des dels pobles i ciutats observem amb preocupació la situació present: la gran política sembla estar feta més d’alternances que d’alternatives, amb la sensació que falten criteris per pensar el futur del nostre territori. Segurament no hi ha millor exemple que la planificació del destí dels tan celebrats fons europeus. La veïna Itàlia ha aconseguit esbossar en un modest document de 30 pàgines un grapat de prioritats -innovació, formació, infraestructures, descarbonització del transport, cohesió territorial i salut- de com invertir els 200.000 milions que els pertoquen dels ajuts de la UE; un xicotet esbós que s’assembla bastant a un projecte de país que contempla el curt termini, però també el mitjà i el llarg.
A l’Estat espanyol, en contrast, de moment l’ambició inicial de la transformació del model productiu ha quedat en propostes que potencien els sectors habituals, i a més el desig de fer-ho de la mà de les Big Four, les quatre grans consultores i auditores que donaven la màxima qualificació creditícia a Lehman Brothers el dia abans de la seua fallida. No és casual que esta setmana l’FMI haja situat en el seu informe de tardor a Espanya com l’economia que més caurà de tota Europa i entre les vint més afectades a nivell mundial per aquest any 2020, amb una contracció del PIB del 12,8%.
No trobem massa profunditat en el repensament de la transformació productiva, la digitalització o l’abordatge de l’emergència climàtica i la transició energètica. Les estratègies de futur estan subordinades a un consens en negatiu propiciat per les estructures polítiques i econòmiques de sempre, que posterga sine die les transformacions que ens acosten a l’Europa del centre i del nord i els Estats de Benestar avançats; sempre a l’arbitri de l’interés curt-terminista d’una minoria que sempre ix privilegiada. A Alacant esta minoria d’interessats torna a amagar-se sota el marc provincialista, amb un model antiquat que en realitat ha situat les comarques d’Alacant a la cua de tots els indicadors. Un model que deixa fora la majoria de la ciutadania i també l’estructura de l’economia de proximitat tradicional que ens caracteritza.
És necessari identificar i prioritzar millor els àmbits i sectors on una inversió pública en infraestructures puga resultar decisiva. Fixem-nos, per exemple, en l’aigua, problema endèmic valencià i a les comarques d’Alacant en particular. Els processos de dessalació i depuració d’aigües residuals són especialment intensius en ús d’electricitat; no és difícil imaginar l’efecte en els preus i l’accés a aigua que podria tenir la instal·lació de potència renovable en les dessaladores i depuradores existents. Lògica similar podem trobar en la indústria: el preu de l’electricitat és una de les principals despeses per a les nostres empreses industrials i la seua competitivitat amb vistes a l’exportació… què podria passar si garantírem l’accés dels nostres polígons industrials a potència elèctrica renovable? Com a territori històricament deficitari en recursos energètics hauríem d’imaginar la transició energètica com a prioritat no només ecològica -que ho és- sinó també econòmica i en termes de balança comercial.
En esta mateixa direcció hi ha la qüestió de la mobilitat sostenible. Els successius governs de l’Estat han destinat milers de milions en comunicar Madrid via AVE, mentre la inversió en transport de proximitat interurbà i urbà ha estat la gran oblidada de la despesa pública. El dèficit històric de les comarques d’Alacant en ferrocarrils interurbans electrificats no és només un greuge sagnant amb els nostres pobles i ciutats, sinó també un problema de competitivitat important que genera uns costos ecològics immensos. La falta de connexió entre els principals nodes urbans i especialment amb els ports i aeroports aboca cada dia a les carreteres i autopistes a milers i milers de cotxes perfectament prescindibles; en època estival això es torna autènticament dramàtic. No contemplar aquesta dimensió com a prioritària, econòmicament i ecològica és una autèntica irresponsabilitat.
Per això, des de Compromís a les comarques d’Alacant fem una proposta concreta: ens cal un gran acord social i ciutadà per la descarbonització, amb el transport urbà i interurbà i la transició energètica com a eixos transversals. Tot baix el pilar central del reforçament i avaluació constant amb voluntat de millora dels serveis públics essencials. Hem vist com des del govern del Botànic s’ha avançat en esta direcció, però ens cal molt més recolzament de l’Estat i d’Europa.
Una aposta, en definitiva, per parlar dels consensos oberts i en positiu, amb contingut transformador. Perquè necessitem objectius compartits per caminar de forma preparada i no desprotegits per unes institucions que es miren molt el melic però miren massa poc els ulls i els problemes de la gent. Unes metes que esperem honestament que d’ací a poc temps ja no siguen de Compromís sinó de simple sentit comú: arribar a 2030 més a prop dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides que dels pactes opacs de despatx de deu i vint anys enrere. Per fer-ho necessitem que els partits deixen de pensar en els interessos de les centrals de Madrid i del vell provincialisme, i se centren en el territori; i necessitem també a la societat civil de les nostres comarques al nostre costat. Ens acompanyeu?
Màrius Ivorra Torregrosa
Portaveu i Regidor Compromís Alcoi