La història de la modernitat és la història de l’artificialització: de la vida, del territori, dels costums. Tot esdevé maquinat i modificat per la imperfecta mà de l’home que, amb visos de racionalitat, acaba degradant la bella incoherència de la naturalesa en una insuportable aberració. Allò que jo puga dir al respecte en el discurs global no passarà de ser una mínima aportació insignificant. Ara bé, si ens centrem en la nostra xicoteta realitat microcòsmica, Alcoi, alguna cosa en puc dir.
Els alcoians hem bastit la nostra identitat col·lectiva dins de les muntanyes que ens envolten, el nostre skyland de serres puntegudes i boscoses és per nosaltres el que els gratacels són per als novaiorquesos, i és tal la naturalitat amb què s’infiltren visions de la muntanya entre qualsevol carrer, carreró o avinguda de la ciutat que sovint no en prestem atenció. Les donem per descomptades i assumim que la Font Roja sempre hi serà, independentment del que fem. La imatge funesta del Montcabrer i Serelles, encara pelats per la desastrosa política de “reforestació”, deurien advertir-nos que ben bé pot no ser així. L’incendi de Beneixama ha estat l’últim recordatori que, a mesura que ens allunyem de la muntanya, la muntanya s’allunya de nosaltres. Cada volta més camins ancestrals de ramaders i agricultors desapareixen sota una massa forestal desnaturalitzada, de pi que no correspon als nostres històrics carrascars, i allò que forma part de la nostra ciutat tant com el carrer Sant Nicolau o la Hispanitat, sembla ja una terra hostil a la presència humana. Hem d’agrair molt als ciclistes que mantenen les sendes amb el seu pas, i deixar de vetar-los el pas com si foren vàndals.
I quin és el problema de tot això? La gent està desconnectant-se del seu entorn alhora que es massifiquen els pocs punts d’esplai que conservem com àries excessivament humanitzades. El pàrquing del santuari de la Font Roja, ple de gom a gom, o la brossa i les burilles que s’acumulen en les proximitats de la Via Verda, Serelles o el Preventori donen bona mostra què molts alcoians, quan van a la serra, ja no hi tenen el respecte ni la identificació que caracteritzava els nostres pares. La gràcia d’anar els diumenges a la Creu o al Menejador era caminar i allunyar-se de l’artificialitat urbana i el soroll de la fàbrica, malgrat el cansament. Ara, una població d’aturats, joves sense expectatives o nous treballadors de serveis agafen el cotxe i arriben fins on la barrera impedeix avançar més, passegen pel camp amb els auriculars o, directament, amb la música altíssima i torbant el silenci, i, el pitjor de tot, no comprenen que allà no va Foment a recollir-los la merda. L’altre dia, en la Font de Serelles, un munt de plàstics, paper de plata i vidres trencats rebien els visitants. Ningú no munta a la serra amb bosses de brossa, però a partir d’ara ho hauríem de fer.
Ja no queden masovers que cuiden l’entorn, ni camps de conreu que actuen de tallafocs, i en canvi la Mariola s’ompli de tanques de casetes privades que volen aclaparar massa terreny. Un terreny que no desbrossen ni mantenen en condicions. La conseqüència d’aquest abandonament no fa sinó reforçar l’escalfament global i l’escassetat de pluges, i ens exigeix, a tots, un compromís col·lectiu. Si anem a la serra, que siga amb consciència, i qui no la tinga que s’hi abstinga. Ja hi ha prou grups de xavals bevent litres de cervesa i fumant porros en els parcs, perquè no tenen altre divertiment en aquesta ciutat poc amable amb la joventut, com per a expandir el fenomen a Serelles o al Xorrador, on jo vaig deixar d’anar fa anys per raons similars. El govern municipal deuria tindre alguna cosa a dir, destinar més recursos o optimitzar els ja disponibles, perquè sempre es pot millorar. El malbaratament de milions d’euros de la Conselleria amb el CEEM per part de l’administració del PSOE en són una prova. Ara bé, sense una implicació de tots, els vidres innocents de la humida Font de Serelles provocaran incendis greus en zones de solana que acabaran convertint la verda vall d’Alcoi en una multiplicació de Beneixames, Llutxents i Montcabrers, fins que l’aire siga irrespirable i perguem un dels pocs atractius que ens queden.
Hem de reconnectar-nos amb la nostra terra, hem de dur els xiquets al camp i hem d’ensenyar-los que una abella és responsable de la vida i no un bitxo insolent. No només resoldríem problemes d’obesitat, sinó que també recuperaríem les generacions perdudes, la meua entre elles, pel que fa a l’arrelament, l’estima pel territori i el seu coneixement. La gent de les grans ciutats ja ha patit aquesta alienació total i absoluta que els porta a no ser d’enlloc, que és el mateix que dir “ciutadà del món” com a excusa eloqüent. I un ciutadà del món té tants llocs per a triar que acaba per no importar-li’n cap. Evitem que ens passe el mateix, evitem els vidres trencats en els nostres santuaris.
Adrià Mompó
Secretari Local de Joves Compromís Alcoi